Dimarts a la tarda vaig anar a la Puerta del Sol disposat a afegir una veu més al clam. L’assumpte de l’habitatge crema i el cas Maricarmen em va encendre. Amb outfit reivindicatiu i pancarta sota el braç, que no era gaire gran, però sí el missatge.
A mesura que m’acostava a Sol se’m feia més petita. A la plaça es parlava de fons voltors, grans tenidors, especulació, pisos de temporada. Vaig escoltar. Vaig veure passar joves, jubilats, activistes, curiosos i alguna cara famosa. Vaig caminar entre carpes, tendes, tallers, assemblees. I vaig mirar molt, amb la mirada d’un de poble al mig de Madrid.
Jo hi havia anat a fer gruix i reivindicar solucions, però vaig trobar-me una competició de diagnòstics, i el meu no hi era. I tampoc acabava d’identificar els culpables que els eslògans assenyalaven. Vaig pensar que, si aquella era una lluita compartida, a mi no m’havien convidat del tot.
Al cap d’una estona vaig guardar la pancarta, sense haver-la desplegat, que encara s’havia fet més menuda, i vaig marxar. Era tan petita que em cabia a l’estoig de les ulleres. Coi! Quan vaig sortir de casa era més gran.
De tornada amb l’AVE ja eren públiques les mesures que el Govern espanyol acabava d’aprovar: més protecció davant dels desnonaments, pròrrogues i regulació dels contractes, mesures davant determinades operacions de fons d’inversió, més pressió fiscal sobre habitatges buits i altres instruments per intervenir en el mercat de l’habitatge.
Però el decret em produïa una sensació estranyament semblant a la que acabava de deixar a Sol: reconeixia el problema, però no reconeixia el paisatge. La boirada dels fons voltors, especuladors, pisos turístics… no m’encaixava amb la realitat comarcal. I el viatge de tornada era un bon moment per posar el relat que havia sentit a Sol davant de les xifres que ens trobem quan arribem a casa.
(Som-hi! “ves escrivint dades a la llibreta”, vaig començar per aquí) Sense comptar Mollerussa, a la comarca tenim 10.500 habitatges, dels quals 334 estan en mans de grans tenidors (es consideren grans tenidors els que tenen la propietat de més de 10 habitatges): un 3,2%. No és una dada irrellevant. Però costa convertir-la en l’explicació principal del nostre problema. I encara costa més quan descobreixes que qui encapçala la llista és la Sareb, amb 67 habitatges. Sareb, entitat creada pel gobierno.
Resulta, si més no incòmode buscar el gran enemic especulador del món rural i trobar l’Estat assegut a primera fila. Però aleshores apareix l’altra xifra. 1.790 habitatges buits. Un 17% del nostre parc d’habitatges.
Cases buides, antigues, heretades. Cases que necessiten teulada, instal•lacions, finestres, eficiència energètica, una cuina o mitja vida abans que una família hi pugui entrar. I aquí és on em preocupa que confonguem especulació amb impossibilitat.
Penalitzar fiscalment un habitatge que porta anys buit pot empènyer alguns propietaris a mobilitzar-lo. Però si aquella porta continua tancada perquè obrir-la costa 40.000, 60.000 o 80.000 euros, la penalització sobre l’IBI no arreglarà la teulada. Abans de castigar una persiana abaixada, potser hauríem de preguntar-nos quant costa tornar-la a aixecar.
Fa mesos que des del Pla d’Urgell hem posat damunt la taula una altra possibilitat: préstecs de fins a 80.000 euros, al 0%, per rehabilitar habitatges buits, amb carència fins que s’hagi amortitzat la hipoteca principal. No regalar diners. Prestar oxigen. Especialment a joves i famílies que poden pagar una casa, però no comprar-la i reconstruir-la al mateix temps. És una proposta que el Consell ja va traslladar formalment a la Generalitat. Cricri cricri.
Els pisos turístics o de temporada? També existeixen. Però en tenim tot just una vintena. Són importants allà on són el problema; aquí pesen ben poc al costat de 1.790 portes tancades.
I després hi ha allò que no surt gaire als decrets: conèixer el territori. L’Oficina d’Habitatge del Pla d’Urgell va començar el 2023 amb un habitatge a la borsa. El setembre de 2026 ja en tenia 40, amb els respectius contractes, i acumulava més de 300 sol•licituds. No és teoria. Són portes que s’han obert.
Potser vaig ser un babau pensant que ens coneixien. A Barcelona ja costa explicar el Pla d’Urgell; a Madrid, encara més. Potser des de les grans ciutats, des d’aquestes prestatgeries-edificis gegants de caixes de sabates apilades, costa entendre que hi ha món rural, per ells, és allò que apareix de juny a agost.
Ara bé, nosaltres, a la plana, veiem l’horitzó cada dia. I sí, és un privilegi que els nostres fills puguin continuar veient-lo. Que puguin fer-ho des del carrer on han crescut, des del poble on tenen els amics, des de la finestra de casa seva.
Per això també tenim motius per manifestar-nos. La pròxima vegada hi tornarem. Però abans només demanem una cosa: que ens preguntin què hi diu a la nostra pancarta.
