A les portes d’un nou cicle electoral, ja podem intuir quins seran els grans protagonistes del debat polític: l’habitatge, la immigració, la corrupció, la seguretat o les desigualtats. Temes importants, sens dubte, que mereixen respostes serioses i propostes concretes. Però tinc la sensació que, una vegada més, la campanya no anirà tant de decidir qui és millor per governar, sinó de convèncer-nos de qui és menys dolent, menys perjudicial o menys perillós. Les propostes quedaran amagades entre disputes partidistes, agressions verbals, violència comunicativa i una crispació que sembla no tenir límits. Una política instal•lada en una bombolla d’enquestes, opinadors, assessors i community managers, obsessionada a influir en la ciutadania per aconseguir el seu vot.
Hem convertit la política en una competició per guanyar eleccions i ens hem oblidat que la seva finalitat és governar.
I aquí apareix una primera contradicció: ens preocupem molt de qui aconsegueix els vots, però molt poc de què podrà fer realment amb aquests vots quan assumeixi la responsabilitat de governar.
Hi ha una sèrie britànica, The Capture, que aborda la manipulació de la realitat mitjançant la tecnologia, la intel·ligència artificial i les imatges falsificades. En la ficció, aquestes pràctiques s’anomenen «correcció»: modificar allò que veiem per construir una realitat aparentment justificada per un bé superior, com la seguretat nacional.
Sense necessitat d’arribar als extrems de la ficció, em pregunto si no estem assistint també a una mena de correcció permanent de la nostra realitat política.
Una política en què l’estètica s’imposa a l’ètica, el relat als fets i la percepció a la veritat. Una política que pretén condicionar la voluntat del ciutadà abans que oferir-li els elements necessaris perquè decideixi lliurement.
Quan la política es preocupa més de manipular la percepció que de transformar la realitat, la democràcia comença a perdre qualitat.
Però voldria anar més enllà.
Des de la política local, des de l’experiència de governar i gestionar problemes reals cada dia, trobo a faltar una qüestió fonamental en els programes i debats dels grans partits: la necessitat d’afrontar, sense complexos i amb determinació, una reforma estructural del sistema institucional i administratiu que hem construït durant els darrers cinquanta anys. Hem consolidat un sistema democràtic que ens permet votar i escollir els nostres representants, però que massa sovint dificulta que aquests representants puguin executar allò per al qual han estat escollits. Un sistema progressivament burocratitzat, feixuc, lent, fragmentat i judicialitzat. Un entramat de procediments, organismes, informes, interpretacions, autoritzacions i controls que, individualment, poden tenir una justificació, però que acumulats acaben provocant una paràlisi institucional cada vegada més evident.
Hem construït una administració que sovint sembla més preocupada per demostrar que ha seguit correctament tots els procediments que no pas per acreditar que ha resolt el problema que justificava la seva intervenció. Hem passat d’una administració al servei del ciutadà a una administració en què massa sovint el ciutadà queda al servei del procediment.
I el més preocupant és que aquest model tendeix a protegir la inacció i penalitzar la decisió.
Decidir comporta riscos. No decidir, en canvi, sovint no té conseqüències immediates per a ningú, excepte per al ciutadà que espera una resposta. Hem multiplicat els mecanismes de vigilància i fiscalització dels càrrecs electes, alguns imprescindibles i necessaris, però no sempre hem establert mecanismes equivalents per avaluar l’eficiència, la proporcionalitat i la responsabilitat dels mateixos òrgans de control.
Qui controla els controls? Qui avalua el cost de no decidir? Qui assumeix la responsabilitat quan una tramitació innecessàriament llarga impedeix executar una actuació beneficiosa per a la ciutadania?
No es tracta d’eliminar garanties ni de qüestionar la legalitat. Ben al contrari. Es tracta de garantir que la legalitat sigui compatible amb l’eficàcia, que la fiscalització sigui proporcional i que els controls serveixin per millorar les decisions, no per substituir-les.
Perquè controlar no és governar. I impedir que es governi tampoc no és una garantia de bon govern.
Necessitem recuperar el sentit de la política. I això significa, també, recuperar la capacitat transformadora del poder legislatiu. Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos únicament qui ha de governar i començar a exigir als partits que expliquin com pensen reformar el sistema perquè governar torni a ser possible.
Perquè de poc serveix prometre més habitatges, millors serveis públics, més seguretat o més inversions si després el mateix sistema impedeix, retarda o dificulta sistemàticament fer realitat aquestes promeses.
No n’hi ha prou de canviar els governants si no som capaços de canviar allò que impedeix governar.
I aquesta hauria de ser una de les grans qüestions del nostre temps. No només qui governa, sinó si el sistema que tenim encara ens permet governar.
Marc Solsona Aixalà
Alcalde de Mollerussa i Portaveu de l’Ara Pacte Local
