En política, com en el futbol, Sánchez prefereix la pressió alta basada en un joc d’atac abans que un estil defensiu i de paràlisi a l’àrea pròpia. Quan el govern decideix forçar una votació que sap d’entrada que sortirà que no, no estem davant d’una errada de càlcul, sinó d’una estratègia política clarament meditada per reordenar el tauler polític i passar a l’ofensiva. El darrer “no” de Junts i de l’oposició al “Decret Maricarmen” respon a una anticipació, on el que sembla una derrota parlamentària és, en el fons, tot el contrari.
Per una banda, l’opinió de la ciutadania et força a canviar el focus a conveniència d’un mateix. Acorralat per un conjunt d’escàndols judicials i polèmiques en el seu entorn més proper, sumat al desgast de la seva figura generat pels fets a Ceuta, el president és el que ha fet; girar la truita i desviar el focus. Posar l’habitatge al centre del debat permet al govern presentar-se com el protagonista que intenta resoldre un problema que preocupa enormement la societat.
Per altra banda, el segon pas d’aquesta estratègia era provocar el “no” de Junts. Sánchez tenia clar que el partit liderat per Carles Puigdemont, i cada vegada més de dretes per l’amenaça que suposa Aliança Catalana a Catalunya, no aprovaria un conjunt de mesures que toquessin la propietat i la llibertat dels llogaters i, per tant, la regulació d’aquest mercat. Accelerar i forçar la votació del “Decret Maricarmen” era buscar una confrontació al Congrés de manera totalment intencionada. Així doncs, el president és capaç de canviar el relat i presentar-se a la ciutadania com la víctima d’una oposició excessivament conservadora que, en lloc de vetllar pels drets de la ciutadania, vol protegir aquells qui abusen en un mercat tan delicat com el de l’habitatge. D’aquesta manera, en convocar eleccions, mostra a la ciutadania dues opcions: el bloqueig i la desregulació que proposa la dreta o la política social que defensa el seu govern.
Tot i això, la veritable jugada mestra d’aquesta partida resideix en el control del tempo i de les eines de l’Estat amb la Constitució a la mà. En dissoldre les Corts per convocar eleccions, el Congrés desapareix i es forma la Diputació Permanent, on Sánchez pot tenir majoria sense PP, Vox i Junts i, per tant, té permès aprovar decrets llei d’emergència. Aquesta jugada és la màxima expressió del seu càlcul i anticipació política envers els altres partits.
Pedro Sánchez ha demostrat un cop més que prefereix encendre el panorama polític abans que deixar-se trepitjar pels seus adversaris. Ha convertit una derrota parlamentària en una oportunitat electoral, desviant així l’atenció dels seus escàndols polítics i entrant en un terreny d’alta preocupació per a la societat. Això és el resultat d’una gran intel·ligència política. Un cop més, sempre un pas per davant de tothom. La gran pregunta és: serà aquesta capacitat estratègica suficient per convèncer una societat desgastada per la seva gestió o ha arribat l’hora en què la ciutadania demanarà un canvi de rumb en les polítiques d’un futur govern espanyol?
